A Can Romeu dels Borrulls han caigut gairebé 600 mm de pluja. Ben distribuïts, sense grans temporals, com si el cel hagués trobat la mesura justa de les coses. I això, en una vall com la nostra, no és pas poca cosa. Que plogui només quan toca, i prou, és gairebé un acte de fe. Una beneïda excepció.

Una tardor i un hivern plujosos ens van ajudar a agafar forces. Per primera vegada d’ençà de la llarga sequera, vam poder deixar coberta vegetal espontània fins el dia d’avui. El pare diu que fa goig de veure.
La primavera va arribar com manen els cànons, seca i càlida. Amb el míldiu a ratlla, vam tenir una bona floració i quallat, i les condicions ideals per treballar sense presses ni pressions. Vam poder anar a la vinya amb un somriure d’orella a orella i sense aquell neguit de quan ens miràvem els ceps com qui va a veure un pacient a l’UCI. La viticultura ha trobat el seu moment natural. Hem pogut treballar com cal: orgànicament, honesta, amb una mínima intervenció, sense haver de forçar res.
Ara, amb els ceps en dansa i els raïms penjant dels ceps, ens preparem per a la verema amb un entusiasme que frega la temeritat. Si res no es torça, serà una anyada que recordarem durant molt de temps. Una anyada penedesenca en tota regla. Ara bé, continuarem creuant els dits cada vegada que s’ennuvola i cau un bon aiguat mentre l’àvia va posant ciris a La Moreneta perquè no pedregui abans de veremar.  Que l’aigua ens conservi els nervis, la collita i una mica d’humor.