La tossuderia és un tret característic i intrínsec del pagès. I quan diem pagès no ens referim a cap caricatura folklòrica, sinó al pagès de Josep Pla, que “no serà mai un labrador ni un campesino, sinó una figura humana personal, perfectament individuada i distinta. Un pagès és un pagès i res més que un pagès; un home que va amb el cor a la mà, es guanya el pa amb l'àcid úric de la suor del seu front, i fa una vida frugal, lenta, senzilla i virtuosa. En aquest sentit, ésser un pagès és un honor molt elevat”.
No es tracta de romandre en la nostàlgia de temps passats, ni d’aferrar-nos-hi per por al canvi. La nostra tossuderia no és cap dèria. Es tracta de principis, de negar-se a rendir-se a la pèrdua de certes coses, per insignificants que semblin; de saber d’on venim i actuar en conseqüència amb el que s’hereta, allò més autèntic, fins i tot quan ningú ens mira; d’observar i intuir a llarg termini i en la mesura justa, sense intervenir-hi massa; i de continuar fent les coses amb el mateix tarannà que la resta d’Eugenis que han habitat aquest paisatge molt abans que nosaltres.

Ser pagesos i geniüts també és la nostra manera de mirar el món. Conscients que les presses no fan créixer les coses, sinó que més aviat les espatllen, sabem que ens cal observar molt abans d’intervenir; que la natura no necessita ser domesticada, només escoltada; que l’excés de químics i de màquines —l’excés de tot, menys de feina—, desfigura més del que millora; que ens cal saber esperar, perquè no tot madura al ritme de les agendes ni dels mercats —ni ganes; i que el que val la pena, sempre, sempre, costa. Costa molt.
Tot això ho portem a la sang. I ho entomem tal com ve, com qui hereta una vinya que ningú en els seus cabals voldria cultivar. Però és la nostra vinya. I per això és única. Perquè no n’hi ha cap altra igual enlloc més. D’aquí ve el nostre caràcter. És el que és. No s’aprèn ni s’ensenya. Ve amb la terra, amb la casa i amb el nom. Som geniüts per naturalesa.

A Ca l’Eugeni vam trobar aquesta claredat d’esperit després d'una verema elaborant vins a Napa Valley, Califòrnia, i practicant una altra forma de viticultura a Saint-Jean-de-Duras, a prop de Bordeus. Vam volar ben lluny per tornar a les arrels i entendre qui érem, què volíem i què era realment important per a nosaltres. Ser-ne conscients, implicava anar més enllà de nosaltres mateixos i adonar-nos que formàvem part d’un ecosistema més gran.
I això ens va portar a canviar la relació que teníem amb el paisatge i la mirada que hi abocàvem, la manera com practicàvem la viticultura, la tria que fèiem de les varietats amb les que volíem elaborar els nostres vins o com enteníem que havíem de conservar el llegat vitícola de les generacions d’Eugenis que ens precedien.

D'aquest llarg i inacabable viatge, neix el nostre ideari. Ens mou la pròpia consciència i no seguim cegament cap ideologia. Som conscients que ens cal una sensibilitat especial per contemplar el paisatge viscut durant cada cicle vitícola, acceptar-lo, prendre consciència de la pobresa dels nostres sòls, de la roca mare que ens aflora a tota hora i arreu, de la sequera que a vegades ens mata els ceps i la moral, o de la pluja, que d’altres vegades ens porta força i vigor i míldiu a parts iguals. El nostre és un diàleg silenciós que va emmotllant-se a les circumstàncies de cada anyada. Això fa impossible seguir cap dogma. Les conviccions sorgeixen, per força, de l’observació i l’experiència. 

L’alineació titular de les quarte generacions de Ca l'Eugeni podria explicar-se amb un rebesavi hereu de la Guerra de Cuba; uns besavis que van fer tractes amb un dels set savis de Grècia —o amb el dimoni, segons qui ho expliqui; uns avis que van ensenyar-nos la terra amb les mans més que no pas amb les paraules; i els pares, que ens van intentar treure del cap això de fer de pagès i nosaltres dos que no i que no, geniüts de mena.