La tossuderia és un tret característic i intrínsec del pagès. I quan diem pagès no ens referim a cap caricatura folklòrica, sinó al pagès de Josep Pla, que “no serà mai un labrador ni un campesino, sinó una figura humana personal, perfectament individuada i distinta. Un pagès és un pagès i res més que un pagès; un home que va amb el cor a la mà, es guanya el pa amb l'àcid úric de la suor del seu front, i fa una vida frugal, lenta, senzilla i virtuosa. En aquest sentit, ésser un pagès és un honor molt elevat”.
No es tracta de romandre en la nostàlgia de temps passats, ni d’aferrar-nos-hi per por al canvi. La nostra tossuderia no és cap dèria. Es tracta de principis, de negar-se a rendir-se a la pèrdua de certes coses, per insignificants que semblin; de saber d’on venim i actuar en conseqüència amb el que s’hereta, allò més autèntic, fins i tot quan ningú ens mira; d’observar i intuir a llarg termini i en la mesura justa, sense intervenir-hi massa; i de continuar fent les coses amb el mateix tarannà que ho han fet la resta d’Eugenis que han habitat aquest paisatge molt abans que nosaltres.

Ser pagesos i geniüts també és la nostra manera de mirar el món. Som plenament conscients que les presses no fan créixer res, sinó que més aviat ho espatllen, i que no tot madura al ritme de les agendes ni dels mercats, ni pretenem que així sigui. Sabem que ens cal observar molt abans d’intervenir, que l’excés de químics i de màquines —l’excés de tot, en general, menys de feina—, desfigura més les coses que no pas les millora. Estem convençuts que el que val la pena, sempre, sempre, costa. Costa molt.
Tot això ho portem a la sang. I ho entomem tal com ve, com qui hereta una vinya que ningú en els seus cabals voldria cultivar. Però és la nostra vinya. I per això és única. Perquè no n’hi ha cap altra igual enlloc més. D’aquí ve el nostre caràcter. És el que és. No s’aprèn ni s’ensenya. Ve amb la terra, amb la casa i amb el nom. Som geniüts perquè sí, per naturalesa.

Som la Laura i el Geni, i vam trobar aquesta claredat d’esperit després d'una verema elaborant vins a Napa Valley i practicant una altra forma de viticultura a Saint-Jean-de-Duras. Vam volar ben lluny per tornar a les arrels i entendre qui érem, què volíem i què era realment important per a nosaltres. Ser-ne conscients, implicava anar més enllà de nosaltres mateixos i adonar-nos que formàvem part d’un ecosistema més gran.
I això ens va portar a canviar la relació que teníem amb el paisatge i la mirada que hi abocàvem, la manera com practicàvem la nostra pròpia viticultura, la tria que fèiem de les varietats amb les que volíem elaborar els nostres vins o com enteníem que havíem de conservar el llegat vitícola de les generacions d’Eugenis que ens precedien. D'aquest llarg i inacabable viatge, en neix el nostre ideari.
Ens mou la pròpia consciència i no seguim cegament cap ideologia. 

Som conscients que ens cal una sensibilitat especial per comprendre cada cicle vitícola, acceptar-lo, prendre consciència de la pobresa dels nostres sòls, de la roca mare que ens aflora a tota hora i arreu, de la sequera que a vegades ens mata els ceps i la moral, o de la pluja, que d’altres vegades ens porta força i vigor i míldiu a parts iguals. Això fa impossible seguir cap dogma. Les conviccions han de sorgir, per força, de l’observació i l’experiència, que van emmotllant-se a les circumstàncies del lloc i de l’anyada. D’aquesta manera concebem la nostra feina. Per aquest motiu treballem una viticultura de secà, austera i sostenible, centrada a recuperar la vida dels sòls, fomentar la biodiversitat i ajudar que cada cep pugui guanyar-se l’aigua i els nutrients necessaris per fer arrels aquí. Creiem que només així, podem obtenir raïms lliures, autèntics, i amb caràcter, que és al màxim a què aspirem per a materialitzar el nostre pas insignificant per aquest paisatge.

Amb la voluntat de fer arrels en un lloc i ser capaços de guanyar-nos la vida només amb el que dona la terra, a Ca l’Eugeni portem unes quantes generacions afinant l’art de viure en aquesta petita pàtria que envolta Can Romeu dels Borrulls. La vinya, els dos rius, els marges, els camins, els torrents, el poble, han estat l’escenari d’aquesta obstinació: unir el caràcter rústic i sec dels de casa amb la delicadesa que exigeix fer créixer un cep i aconseguir-ne fer vi.
L’alineació titular de les quatre generacions de Ca l'Eugeni bé podria explicar-se amb un rebesavi hereu de la Guerra de Cuba; uns besavis que van fer tractes amb un dels Set Savis de Grècia —o amb el dimoni, segons qui ho expliqui—; uns avis que van ensenyar-nos la terra amb les mans més que no pas amb les paraules; i els pares, que ens van intentar treure del cap això de fer de pagès i nosaltres dos que no i que no, geniüts de mena.

Què és, al capdavall, casa nostra sinó un rebost de paisatges construït amb la mirada de tots els que hi hem viscut?
Més que dur-nos molt lluny a buscar horitzons nous —que també—, el vi ens ha empès sempre i sobretot a mirar cap a casa: al mosaic de conreus que coexisteixen amb la vinya, a les petites masses forestals que ens envolten, als dos rius que ens travessen com dues esquerdes, a les bèsties que conviuen amb més o menys bona voluntat amb la nostra pagesia. És aquest paisatge, viscut i treballat per generacions d’Eugenis, el que acaba configurant la nostra alineació titular: quatre Eugenis pastats l’un a l’altre, la besàvia Teresina, l’àvia Maria, la Laura, i el lligam de tots ells amb aquest lloc.
Tothom és lliure de marxar. Nosaltres fa noranta anys que cada dia decidim quedar-nos.