Quan parlem d'interpretar una mirada, ens referim al resultat d’interioritzar una percepció de les coses, de comprendre els engranatges de la natura, les relacions que mouen les persones i les seves comunitats, l’expressió d’una geografia econòmica i cultural molt concreta i, en definitiva, la d’una manera de viure. Sense mirada, no hi ha paisatge. La significació que adquireix per a cadascú no es basa en la seva bellesa estètica, sinó en la mirada que un hi aboca.
El paisatge dels Borrulls és una construcció cultural i natural al nord del Penedès; un indret agrícola a les acaballes de tot, entre els costers del Bitlles i la conca de l’Anoia, que conviu sense cap estira-i-arronsa amb la natura salvatge que va emergir de les aigües fa més de 16 milions d’anys. És la nostra petita pàtria.

La història dels Borrulls ve de lluny. Can Romeu dels Borrulls era la casa pairal i antiga hisenda d'un dels Set Savis de Grècia, Francesc Romeu. Dels Borrulls era, i encara és, un topònim del context físic que envolta la hisenda, una part de la qual és, avui dia, la finca de Ca l’Eugeni. El nom dels Borrulls fa referència als accidents geogràfics del paisatge de Can Romeu, prop d'on el Riudebitlles aboca les seves aigües a l'Anoia. Els Borrulls són el resultat de l'encaix en el relleu d'aquests dos cursos d'aigua: la vall estreta i tancada del Bitlles i la conca oberta de l'Anoia, i el rastre de torrents, serrals i fondalades que el riu ha anat conformant al seu pas i que ha acabat construint un paisatge trencadís i discontinu de vinya, olivera, presseguer, cereal, horta i bosc.

Tot i que moltes vegades les aparences enganyen, Can Romeu és només això que es veu, sis cases i una dotzena d’habitants –o d’ànimes, això ja depèn de l’hora del dia. Aquí hi viu gent corrent, de vegades una mica peculiar, que gaudeix del gust de viure a la seva manera. Sempre hi ha algú al carrer, que feineja. Les cases estan obertes de bat a bat. A l’estiu es pren la fresca. Els més grans expliquen històries de la guerra. Els més menuts tenen prohibit acostar-se a la timba. Al bosc petit sempre s’hi fan uns espàrrecs boníssims. De tant en tant, passa un venedor ambulant. I sovint, quan hi ha tempesta, marxa la llum. I no passa res.

Si tens paciència, i et quedes assegut prou temps, a vegades passa alguna cosa extraordinària. Només a vegades.
Aquí, a prop de la frontera amb l’Anoia, estem a les acaballes de tot, on s’acaba el mapa. Hi arriba ben poca cosa. Final de línia, ens diuen. Com si fóssim, encara, al principi dels temps. O al final, segons es miri. Potser per això, també ens diuen que som una mica “d’aquella manera”. D’aquella manera que nosaltres en diem ser una mica geniüts i de Can Romeu dels Borrulls. 

A més de cinc peces de bosc mediterrani i de ribera, i d'unes sis-centes oliveres arbequines i arbosanes, la finca de Ca l'Eugeni agrupa vint-i-quatre hectàrees de vinya plantades només amb varietats d'aquí. De les quinze parcel·les de la finca, en vinifiquem només una part: el Serral del Gurugú i el Clot dels Borrulls.

El Serral del Gurugú és un paratge de terrasses de vinya emboscades dalt de tot de la serra on hi conviuen ceps de xarel·lo vermell i garnatxa negra. Vam plantar la garnatxa a la part més baixa i assolellada, a dos-cents metres per sobre del nivell del mar, que segueix el curs del Torrent del Llop buscant l'acidesa a soleia i aquell punt d’herba seca que situa el vi en el seu paisatge. Un record que surt dels llims, les sorres i les graves, i de la manera com els ceps lluiten per sobreviure en un sòl al·luvial que no té cap voluntat de ser amable. Un paisatge feréstec i silenciós, enclotat, on cal voler arribar per arribar-hi.

El xarel·lo vermell, més amunt, a dos-cents cinquanta metres, resisteix els vents de la Conca d'Òdena damunt d'un horitzó petrocàlcic molt superficial. Al Serral del Gurugú es converteix en una varietat obstinada: mai té pressa. La seva virtut és la paciència, que ens regala una acidesa viva, precisa i austera, i una mineralitat que dona nervi i tensió.

El Clot dels Borrulls és un dipòsit al·luvial que hi ha dalt la serra. Una acumulació de sorres, llims i còdols geològicament molt joves, sedimentats en un clot de la carena, enfrontat a Sant Creu de Creixà i Montserrat al fons. A noranta metres de profunditat, hi ha un aqüífer d'aigua que beu de l'escolament del Serral del Gurugú i la resta de la serra. És aquí on creixen els xarel·los vermells més joves de la finca.  

Ca l’Eugeni és on vivim i fem vi de manera indestriable. És el nostre paisatge habitable. El lloc on el fer i el ser es confonen fins a esdevenir una sola cosa, sovint, molt difícil d'explicar. 

“Fer vi és l’art de no destorbar-lo. No té gaire misteri” això deia l’avi. Per a nosaltres fer vi és, més que una habilitat artística, una disposició d’ànim. Ens agrada pensar que el vi neix de les circumstàncies d’un lloc i d’una anyada. I que el nostre paper és simplement no espatllar-lo. No fer més del compte. No fer tot allò que el vi no ens ha demanat mai. Mínima intervenció, que diem ara. Pels nostres avis, sentit comú.

Ens entossudim a intervenir poc perquè per a nosaltres el més important és donar al raïm tot el temps i l’espai necessaris per explicar-se. I per això cal, sobretot, saber escoltar. Que el raïm sigui el que hagi de ser. Amb tot el bagatge que ell mateix arrossega de la vinya, és a dir, de les circumstàncies del lloc i de l’anyada. 
I, mentrestant, nosaltres només podem fer que podar, gestionar les cobertes vegetals, veremar, arrencar un peu de cup per la fermentació espontània, prendre consciència al celler i aguantar la temptació d’intervenir en allò que la natura ja fa molt millor que nosaltres.