Sense mirada, no hi ha paisatge. La significació que adquireix per a cadascú no es basa en la seva bellesa estètica, sinó en la mirada que un hi aboca.
El paisatge és sempre la interpretació d’una mirada. El resultat d’interioritzar una percepció de les coses, de comprendre els engranatges de la natura, les relacions que mouen les persones i les seves comunitats, l’expressió d’una geografia econòmica i cultural molt concreta i, en definitiva, la d’una manera de viure. Sense mirada, no hi ha paisatge. La significació que adquireix per a cadascú no es basa en la seva bellesa estètica, sinó en la mirada que un hi aboca, de la mateixa manera que escriure no consisteix a col·locar una paraula rere una altra, sinó a fer-ho amb una sensibilitat que mostra més que no pas diu.
A Ca l’Eugeni volem entendre aquesta bellesa, no només observar-la. El nostre paisatge és una construcció cultural i natural al nord del Penedès; un indret agrícola a les acaballes de tot, entre la vall del Bitlles i la conca de l’Anoia, que conviu sense cap estira-i-arronsa amb la natura salvatge que va emergir de les aigües fa més de 16 milions d’anys.
La història dels Borrulls ve de lluny. Can Romeu dels Borrulls era la casa pairal i antiga hisenda d'un dels Set Savis de Grècia, Francesc Romeu.
La història dels Borrulls ve de lluny. Can Romeu dels Borrulls era la casa pairal i antiga hisenda d'un dels Set Savis de Grècia, Francesc Romeu. "Dels Borrulls" era, i encara és, un topònim del context físic que envolta la hisenda, una part de la qual és, avui dia, la finca de Ca l’Eugeni.
La història dels Borrulls ve de lluny. Can Romeu dels Borrulls era la casa pairal i antiga hisenda d'un dels Set Savis de Grècia, Francesc Romeu. "Dels Borrulls" era, i encara és, un topònim del context físic que envolta la hisenda, una part de la qual és, avui dia, la finca de Ca l’Eugeni.
El nom dels Borrulls fa referència als accidents geogràfics del paisatge de Can Romeu, prop d'on el Riudebitlles aboca les seves aigües a l'Anoia. Els Borrulls són el resultat de l'encaix en el relleu d'aquests dos cursos d'aigua: la vall estreta i tancada del Bitlles i la conca oberta de l'Anoia, i el rastre de torrents, serrals i fondalades que el riu ha anat conformant al seu pas i que ha acabat construint un paisatge trencadís i discontinu de vinya, olivera, presseguer, cereal, hort i bosc.
Si parlem de caràcter hem de parlar de Ca l’Eugeni. De la casa. Dels de casa. Del nostre caràcter rústic i sec. Geniüts i geniüdes de mena. Rurals fins al moll de l’os. Sobirans. Sabem perfectament el pa que s’hi dona per fer créixer raïms en aquest paisatge.
Això és Can Romeu dels Borrulls. Un poble rural i petitíssim del Penedès nord-oriental. Oblideu-vos-en: no surt als mapes amb lletres grosses i els que diuen que som un barri de Sant Sadurní és perquè mai han passat de Can Ferrer II —ni falta que fa. Tot i que moltes vegades les aparences enganyen, Can Romeu és només això que es veu, sis cases i una dotzena d’habitants –o d’ànimes, això ja depèn de l’hora del dia. Aquí hi viu gent corrent, de vegades una mica peculiar, que gaudeix del gust de viure a la seva manera. Sempre hi ha algú al carrer, que feineja. Les cases estan obertes de bat a bat. A l’estiu es pren la fresca. Els més grans expliquen històries de la guerra. Els més menuts tenen prohibit acostar-se a la timba. Al bosc petit sempre s’hi fan uns espàrrecs boníssims. De tant en tant, passa un venedor ambulant. I sovint, quan hi ha tempesta, marxa la llum. I no passa res. Si tens paciència, i et quedes assegut prou temps, a vegades passa alguna cosa extraordinària. Només a vegades.
Aquí, a prop de la frontera amb l’Anoia, estem a les acaballes de tot, on s’acaba el mapa. Hi arriba ben poca cosa. Final de línia, ens diuen. Com si fóssim, encara, al principi dels temps. O al final, segons es miri. Potser per això, també ens diuen que som una mica “d’aquella manera”.
D’aquella manera que nosaltres en diem ser una mica geniüts i de Can Romeu dels Borrulls.