Aquesta capa, visible a simple vista en molts punts del Serral i que els agrònoms anomenem horitzó petrocàlcic, és el resultat de la precipitació i acumulació de carbonat càlcic (CaCO₃) mobilitzat per l’aigua durant la dessecació del mar que banyava el Penedès durant el miocè. Amb el pas dels anys, els carbonats s’han anat dipositant entre els porus del sediment, fins a cimentar-lo i convertir-lo en una crosta contínua i massissa, dura com una pedra i de baixa permeabilitat. Un mur de lamentacions que no és omnipresent a tota la vinya, però que la defineix completament. Ens dificulta les llaurades, ens impedeix clavar els pals tutors, condiciona el creixement de la coberta vegetal i, sobretot, el desenvolupament radicular de la vinya, i obliga els ceps a explorar els intersticis més remots per trobar humitat i nutrients. Aquesta tensió natural entre l’arrel i la crosta és una part essencial de la identitat dels nostres vins: austeritat, mineralitat, persistència.