La verema ha arribat de cop i volta, amb aquell punt de nervi inevitable, de tornar a treballar amb la pressió de la urgència però sense massa tragèdies, i això es nota. Al llarg de tota l'anyada 2025 ens han caigut més 600 mm de pluja, hem anat observant tots els estats fenològics amb optimisme, i hem mantingut les set plagues d'Egitpe a ratlla —les vegetals més que no pas les animals, tot sigui dit. En definitiva, tots aquests intríngulis del cicle vitícola ja són aigua passada i us els vam explicar a "El cel escanya, però no ofega".

Amb aquesta perspectiva vam iniciar una nova verema una mica abans del que ens esperàvem. Coses dels cops de calor i les maduracions una mica a correcuita. Les primeres caixes de garnatxa negra van sortir del Serral del Gurugú a mitjan agost, i darrere seu, a finals de mes, hi va anar el xarel·lo vermell. Tot manual, amb la paciència i la complicitat d’amics i família. Amb les minves habituals, perquè no hi ha verema sense una coca de l'àvia, un ancestral a porró i uns quants raïms robats a mig feinejar. Res no hauria estat possible sense totes aquestes mans. Mans esquerpes i mans generoses, mans que saben trobar el raïm amagat sota els pàmpols, mans que s’esgarrapen amb els sarments i no s’hi fixen, mans tendres i mans viscudes. Agraïments eterns.

La garnatxa negra ha fet un gra mitjanet però ben ple, dens, amb la pell consistent però madura. En cruspir-nos els raïms hi hem recordat l'acidesa de les fruites vermelles i aquell punt d’herba seca, de mata, de romaní i farigola, que situa el vi en el seu paisatge. Un record de garriga i solana que surt dels llims, les sorres i les graves, i de la manera com els ceps lluiten per sobreviure en un sòl que no té cap voluntat de ser amable.

El xarel·lo vermell, més amunt, ha resistit com mai damunt la roca mare calcària. Al Serral del Gurugú es converteix en una varietat obstinada: mai té pressa i, fins i tot enguany, ha madurat amb lentitud. La seva virtut ha estat la paciència, que ens ha reglat una acidesa viva, precisa i austera, i una salinitat que dona nervi i tensió.

La verema ha sigut curta. Aquí no coneixem l'abundància: la vinya dona el que pot i prou. Però la qualitat d’aquest any fa pensar, si tot va com ha d'anar, en quelcom excepcional. Ara que els mostos ja acaben de fermentar, feu cas del que us diem: 2025 serà una anyada per recordar.