les mirades més lentes, les paraules que es deixen anar, els silencis que ja no fan nosa. A les sobretaules és on es desvetlla el sentit profund del que fem. Per això, per a nosaltres, fer vi no és només cultivar raïm: és una manera de participar d’aquest moment ampli i compartit. D’expressar un paisatge amb honestedat, amb respecte, amb la voluntat d’escoltar què diu realment aquell lloc.
Fer vi és una manera de llegir el paisatge. No només amb els ulls, sinó amb les mans, amb el temps, amb l’ètica de qui vol entendre allò que la terra conté. No es tracta només de bellesa, sinó de respecte, d’observació, de treball pacient. És una forma de descobrir el lloc a través del que hi creix, del que hi fermenta, del que es transforma.
Una manera de pensar i habitar el temps. Una actitud. Una mirada. A Ca l’Eugeni vivim el vi com qui viu una conversa que no s’acaba mai. Un diàleg amb la terra, amb la història, amb la gent que s’asseu a taula, amb l’aire que s’hi respira. No hi ha pressa, ni escarafalls. El que compta és la continuïtat, l’escolta, la presència. L’afinitat entre allò que som i allò que fem.
Ens agrada dir que la casa sempre és oberta. Que el celler no és un santuari hermètic, sinó una extensió natural de la taula i del paisatge. I que la vinya no només es mira, sinó que s’hi camina, s’hi parla, s’hi pensa. Sovint, quan algú s’hi acosta, s’hi queda més estona de la prevista. Hi ha alguna cosa en aquest silenci antic que convida a obrir-se, a deixar de parlar només de vi i començar a parlar de la vida.
Ens agrada rebre. Amb el vi a taula i la paraula a punt. No pas com a ritu protocol·lari, sinó com a expressió genuïna d’una manera de viure. Creiem en l’hospitalitat com una forma profunda de cultura: aquella que no s’exhibeix, sinó que es comparteix amb naturalitat. Una ampolla oberta pot ser més eloqüent que cap manifest. Una copa plena, una promesa d’escolta.
Llegim. Molt. I tornem als museus com qui torna a casa. Ens reconeixem, sovint amb tendresa, en els rostres vermells i les escenes desinhibides dels borratxets de Xavier Nogués. Hi ha una veritat humana, crua i lúcida, en aquell desordre. Una lucidesa que, de tan despullada, frega l’art. Perquè en el fons, això és el que busquem: mirar el món amb prou profunditat per veure-hi el que no es veu. Com passa amb un vi que sembla senzill però es desplega lentament, amb capes, amb ombres, amb un pes que no és només gustatiu.