Amb la poda d’hivern alliberem la vinya del creixent de l’anyada passada perquè pugui retrobar l’equilibri i continuar desenvolupant-se. També parlem amb la planta. Hi parlem molt. Un diàleg sobre el vigor que voldrà i podrà sostenir, cap on anirà, quins camins agafarà i com es mantindrà forta al llarg dels anys. És en aquest moment de l’any que el cep més ens convida a mirar enrere, a recordar l’aigua, els vents, les hores de sol acumulades a la fusta, a observar les marques que hi ha deixat la verema, a reflexionar sobre l’esdevenir d’una anyada que a la vinya ja és aigua passada, mai millor dit.
Podríem dir que podem perquè és el que marca el calendari lunar i que, en lloc de fer grans talls que dificulten la circulació de la saba i malmeten la fusta, en fem de petits i respectuosos perquè la vinya sigui capaç de viure més anys que nosaltres.
Podríem dir moltes coses sobre el podar. Potser no acabaríem mai.
Però enguany, que malgrat les nostres dèries de pagès estem més optimistes que mai, direm que podem per deixar espai a tot el que ha de venir. I benvingut sigui.